Què entenem avui per formar-se?

Pere Monràs • Dilluns 18 de juliol 2016

Què entenem per formar-se

Un corrent de reflexió envaeix les aules i escoles a tot el món. Les escoles, tal com van ser concebudes fa quatre segles, van néixer de les necessitats de la Revolució Industrial en constatar que es necessitava una ingent mà d’obra per començar a produir productes de forma accelerada i fer possible una enorme expansió dels mercats.

Les classes benestants van comprendre que nens i joves havien de rebre una educació reglada que els “civilitzés i socialitzés” des d’allò més simple (com menjar) a alló més complex (com parlar i tenir habilitats) per incorporar-se al món del treball del naixent maquinisme industrial. Molta literatura s’ha escrit sobre el naixement d’aquest procés i les condicions en què es va produir. Un canvi que ha comportat el desplegament progressiu de diversos models d’escola, generalment a càrrec de congregacions religioses que veien, a més, la necessitat imperiosa d’adoctrinar a aquesta nova societat en els principis religiosos i morals.

La universalització de l’ensenyament culmina aquest procés educatiu, estenent-lo més enllà dels límits de les pròpies famílies. La “unitat aula” es consolida d’aquesta manera com el paradigma d’un nou tipus d’educació que fins llavors només havia estat a l’abast d’estrats socials alts que empraven institutrius per instruir els membres més joves de la família.

En aquestes noves aules els mestres es van lliurar, amb més o menys encert, a la tasca d’ensenyar al que no sap. Després d’ells, els professors van començar a trossejar el coneixement en disciplines diverses, emparats en el pensament cartesià que la raó és la font principal de tot coneixement. Als seus ulls, aquest pensament filosòfic va acabar per esvair les tenebres de l’obscurantisme medieval en el qual els miracles llançaven llum sobre tots els misteris que escapaven a la comprensió humana.

S’imposa finalment el racionalisme en totes les seves accepcions i amb ell comença la reglamentació i acreditació del coneixement considerat imprescindible: l’ensenyament s’imparteix homogèniament i de forma estandarditzada a tots els nens, l’escolarització obligatòria s’estén amb caràcter universal.

El seu gran èxit ens ha fet oblidar el motiu real de la seva creació. Aquesta dissociació mental en relació al per a què original ha donat lloc a una una carrera sense fi per aconseguir títols, acreditacions, graus, màsters i més màsters en base a acumular coneixement procedent de llibres o transmès per uns altres. Tot ha de ser memoritzat i acumulat des de la lògica de la raó, abocats al paradigma de “el que no es pugui explicar, no compta” i distanciats progressivament d’una altra afirmació no menys certa: “però el que compta no és”.

Ens hem alienat com a societat, perdent la connexió més íntima amb la nostra pròpia essència, dissociant cos i ment, menyspreant les emocions i la intuïció, oblidant deliberadament que, ho sapiguem o no, sempre serem Natura.
Aquesta profunda negació genera greus contradiccions que s’evidencien en les aules, en la nostra forma d’entendre el procés d’aprenentatge. En contra del que Sòcrates ens va aconsellar ( “Coneix-te a tu mateix”) hem deixat de buscar el coneixement en el nostre interior.

D’aquesta manera s’imposa de manera hegemònica el pensament de l’Homo Economicus, alhora que el mercat transaccional dóna lloc a una carrera desbocada cap a l’acumulació de béns sense altra justificació que “tenir el que sigui, a costa del que sigui”.
El benefici, tal com ho va plantejar Adam Smith, ja no té com a missió aplicar-se a noves realitats productives sinó que es desvia cap a unes poques mans, seguint un procés d’acumulació de la riquesa progressivament oligopolista que finalment s’ha convertit en monopolista.

Les classes mitjanes, l’”espai tampó” que manté la cohesió social, s’estan esvaint sense cap mirament. Les elits consideren que ja se’n pot prescindir un cop les han utilitzat per rescabalar-se dels revessos financers.

La història evolutiva de la nostra espècie reacciona en cada moment a la polarització, generant una concentració de força de signe contrari que es correspon amb les característiques de l’altre pol. La conseqüència és la pèrdua d’equilibri i harmonia per al conjunt d’aquesta civilització. Són els grans cicles de la història.

Com fer front a aquesta desraó? La resposta és una nova educació. Una educació per a la vida, no només per al treball, orientada a estendre al màxim tota la percepció que puguem aconseguir.
“La percepció és l’autèntic camí de la vida”, assegura Bruce Lipton, expert biòleg cel·lular. Com més gran sigui la nostra percepció del que es troba al nostre voltant, més obrirem la nostra ment per poder discernir entre un conjunt molt més ampli de variables i, en conseqüència, estarem disposats a aplicar el nostre discerniment només a allò que la nostra voluntat triï.

Abans d’actuar, primer hem de reconèixer sense ambigüitats que el primer és reconèixer el per què de les nostres decisions, allò que activa realment el nostre compromís i després aplicar la raó per aclarir el com de les nostres voluntats i compromisos.

Per aconseguir-ho necessitem una altra educació. Una educació que no es basi en l’estandardització i l’homogeneïtzació del factor humà sinó, i molt significativament, la potenciació de la seva singularitat perquè cadascú arribi a desplegar tota la seva potencialitat.

Formar-se és trobar la pròpia singularitat, és desplegar tot allò amb el que es neix i es fa. Formar-se no és complir un estàndard sinó trobar el valor de la diversitat creativa, del talent organitzat, de les peculiaritats que afegeixen valor. Com diem en jardineria domèstica, cada planta necessita el seu racó. Cercar aquesta singularitat ens allunya de ser ovelles obedients. Ja sabem que l’ovella no coneix altre interlocutor que el gos i, per tant, no es relaciona ni amb el pastor ni amb l’amo del ramat. Millor formar-se que formar part del ramat.

Article publicat amb autorització expressa de la Revista ROL de Enfermería