Percepció i raó com a fonts de coneixement

Pere Monràs • Dimecres 25 de maig 2016

Rao i percepció com a fonts de coneixement

L’escola no ha estat sempre com ara la coneixem, ni en les seves formes ni en els seus continguts. Sempre, però, hi ha hagut aprenentatge i ensenyament pels nostres infants i joves.

Què volem dir?
Volem fer una reflexió que lligui text i context. Allò que es fa i el per a què es fa. No quedar-nos bloquejats en el autoengany de que el que fem és per què sempre s’ha fet així. Cert que hem estat els darrers quatre segles donant a la raó el focus principal del com aprendre i on centrar l’atenció. Bacon, Galileu i Descartes són exponents d’aquesta prioritat: la raó com a font principal del coneixement. Fixar-se en el context de quan es va començar ens pot permetre entendre el perquè i alhora fer-nos la pregunta de si encara ha de ser així i si caldria més aviat orientar l’educació a empènyer al subjecte a trobar elements per donar sentit i propòsit a la seva vida.

Les biografies sobre Descartes i la seva filosofia assenyalen:

“ Quina és la situació amb la qual es troba Descartes en començar a desenvolupar el seu pensament filosòfic? Van ser nombrosos els canvis socials i polítics que es van produir a Europa cap al final de l’edat mitjana… Entre ells hem d’assenyalar l’emergència d’una nova classe social, la burgesia; el progressiu abandonament del mode de producció feudal; la constitució dels estats nacionals; la renovació de les relacions entre aquests estats i l’Església… A aquests canvis socials i polítics cal afegir els canvis culturals que es van produir correlativament: el desenvolupament de l’humanisme, el neoplatonisme, l’aparició d’una nova ciència que s’ocupa de l’estudi de la naturalesa… Descartes, per tant, comparteix amb Bacon i amb Galileu la necessitat del mètode per conèixer la realitat… Això suposa la confiança en la raó que ha anat guanyant la seva autonomia en el pas del segle XVI al XVII. El nou mètode … No es tracta de transmetre un saber acumulat a través de la història, sinó de descobrir, d’inventar.”

Doncs bé, resulta una evidència que la tasca per a copsar la realitat i superar-ne els límits i/o l’obsolescència d’un determinat tipus de pensament, a cada època de la història evolutiva de la nostra espècie, està regida no tant per la voluntat de qui sigui, sinó que és resultat de la necessitat d’adaptar-se a unes noves condicions diverses que sorgeixen. Darwin va aportar aquesta visió evolutiva, i encara alguns neodarwinistes van utilitzar-la de manera inapropiada, amb una interpretació tergiversada que deia que sobrevivia el més fort i no aquell que millor s’adaptava. Les ciències i en especial l’epigenètica, han anat demostrant la tesi genuïna.

La lectura del llibre Sàpiens de l’historiador d’Oxford, Yuval Noah Harari, dóna una visió més detallada del que estem dient. De fet, els factors de causalitat sempre queden emmarcats en la comprensió del context que captem, la diversitat dels factors que l’integren, a través de la percepció.

Aquesta manera d’entendre i comprendre, per integrar-ho en la mateixa consciència, també ens diu que el coneixement obtingut per la raó és molt eficaç i efectiu, però també ens diu -si voleu llegir-ho amb clau evolutiva- que igual que passa en la cèl·lula, tan important és el nucli on hi ha els gens (ADN) com ho és la membrana que rep i tria els nutrients dels tòxics i estableix l’estratègia de cooperació cel·lular per construir organismes pluricel·lulars d’alta complexitat. En comparació, doncs, diem que tan important és la raó com la percepció. Percepció que no fem pas amb la raó, sinó amb les potencialitats sensorials i sensibles del nostre cos, la nostra membrana. Hem de deduir,  en conseqüència, la importància del diàleg cos-ment, entès tradicionalment com a matèria i esperit.