L’escola invisible

Pere Monràs • Dilluns 30 de maig 2016

escola invisible

Ens preguntem quin és el context social, polític i econòmic al qual l’escola ha de donar avui resposta. També ens preguntem si, després de quatre segles, la raó ens és suficient per ella sola. Podem dir que si la percepció ens permet detectar millor les múltiples diversitats de l’entorn i aprendre a veure-les, no com a estranyes a nosaltres sinó precisament com a normals, tal com veiem en la natura, potser podem acceptar que aquesta és la principal font de coneixement (i fins i tot de consciència). Si som capaços de percebre de la forma més àmplia possible les raons i interrelacions de l’entorn, la raó podrà encertar més en la seva comprensió de la realitat perquè disposarà de més variables. Veurem com, estudiant les relacions entre les coses, s’entendran molt millor les mateixes coses. Comprendrem llavors, que les persones són subjectes i no objectes. Persones no antropocèntriques, persones en contínua interrelació. Una interrelació còsmica.

Com adquirir, ampliar i augmentar el grau de percepció d’allò que ens envolta per ampliar el camp d’eficàcia i efectivitat de la raó?

Cal dir-ho i dir-ho ben alt: no serà gràcies a la raó sinó mitjançant totes aquelles característiques i potencialitats de què disposem i usem poc. Estem parlant, en definitiva dels nostres recursos ociosos. Hem desenvolupat molt les ciències però si estimuléssim també les nostres capacitats artístiques i treballéssim el diàleg amb el nostre cos, escoltant-lo i entenent-lo… sumaríem capacitats? Potser era el que Sòcrates volia dir-nos amb el “coneix-te a tu mateix”.

Ho hem provat? Hem trobat en les vivències, en les experiències, en les transgressions fetes per experimentar quelcom, una consciència del que és la nostra existència? I a la raó què li ha passat quan això ha succeït? Queda descol·locada? Doncs llavors anem bé. Hem tingut elements d’ampliació de la nostra percepció i li hem donat a la ment, raons que la raó no entenia (Pascal). No va deixar dit Albert Einstein que l’amor és l’energia més potent que encara no la podem explicar? Per què amaguem l’estimar i ho deixem exclusivament per als nostres íntims? Què ens fa vergonya?

L’escola d’avui ha de ser pensada des de l’amor, no només des de la raó. Ho creiem fermament. I fer-ho des del convenciment que tot el sistema ho reclama. El clam ve en forma variada i a voltes confusa: el fracàs escolar, l’avorriment de l’alumne, l’aula com a espai tancat, els exàmens-judici, les assignatures sense sentit, la desconnexió de la vida real (no diem mercats), el professorat especialitzat que creu que va més enllà del mestre, l’escola “estructura” que cal amortizar i no es pot canviar, la llunyania de la responsabilitat d’educar de tots, ensenyar als que no saben en comptes d’aprendre tots junts, la competitivitat contra els altres i no amb els altres, els diàlegs de contraris i no de complementaris, la memorització de coses obsoletes… Per no parlar de la manca d’experimentació, renunciant al mètode d’assaig i error, de l’error de no cometre errors o amagar-los, de la inexistència bastant generalitzada d’un humanisme radical, d’incentivar l’ocupació i no la generació d’oportunitats…..i culminant tots els desastres: l’extensió del mobbing o l’assetjament escolar, la pederàstia per part dels que esperem siguin referents i de la inhibició de molts pares de la seva tasca d’educadors (que diuen que paguen perquè els eduquin els fills). La màxima expressió d’aquest desgavell és l’escàs compromís de la societat, inhibint-se de la corresponsabilitat de donar  aixopluc i exemple i, de fet, per aquells que ho intenten, pensar que l’escola canviarà la societat (tot i que ho necessitem) sense parar atenció que és la societat la més influent per poder canviar el sentit de l’escola. No es tracta de delegar als poders públics o a l’administració una tasca tan important i indelegable. Podran, en tot cas, canviar els plans d’estudi i els esquemes curriculars… i no gaire més. No podem passar la responsabilitat dels canvis a l’escola, sinó que és la societat la que ha de promoure el canvi.

De fet, sembla que el que es faci sigui per no canviar res, però sí que ho sembli. I potser ho fem perquè no coneixem les preguntes a les quals cal donar resposta. Ens les han canviat. Sabíem les preguntes i no volem o no podem reflexionar per fer-nos les preguntes que avui són un clam i no ens atrevim a llegir. De vegades les cues de gent es fan on donen mentides reconfortants i no veritats incòmodes. Això o potser es tracta de no voler escoltar la veritat perquè no es vol que les il·lusions pròpies quedin destruïdes (Nietzsche).

La resposta que acostumen a donar és: no tenim temps.

I doncs, què en fem del “nostre” temps?
Qui ens el roba o a qui li donem?

Sense estudi i contemplació, sense reflexió per arribar a les preguntes d’ara anem directes a l’abisme.

No cal ennuvolar-nos pel fet de no saber cap on anem:

Proposem-nos seguir als nostres infants i joves.
Veiem i observem cap on volen anar.
Facilitem que hi puguin arribar

I això té un nom.

L’escola invisible*
No es veu, però hi és

*L’escola invisible és un projecte educatiu proposat per l’Escola Joviat de Manresa a partir d’una proposta formulada a ESPORA 3C