A propòsit de la tecnologia educativa

Sangaku • Divendres 12 de febrer 2016
tecnologia-educativa

 

D’AHIR A AVUI. La nostra societat, entrenada al llarg dels últims segles de Revolució Industrial (XVI-XX) per a la producció d’objectes de tot tipus en forma progressivament estandarditzada, ha aconseguit aconseguir graus de benestar material no coneguts anteriorment.

La base fonamental d’aquests avanços ha estat l’aplicació de la ciència en el seu vessant tecnològic. En la cadena de valor, la contribució del factor humà s’ha anat substituint per la tecnologia. De fet, el factor humà tan sols s’ha seguit preservant en aquelles funcions i/o tasques que estan estretament relacionades amb el talent, el nou coneixement i la capacitat competencial.

Les noves perspectives de desenvolupament científic i tecnològic que obre la ciència computacional donen pas a una Quarta Revolució Industrial. Així, doncs, el nostre patró mental no concep la construcció del que és nou si no està necessàriament lligat a la tecnologia. Però això tan sols és una veritat a mitges. Encara que la tecnologia segueix sent un instrument de primer ordre segueix quedant subordinada a la decisió de l’expert, avui anomenat “professional del coneixement”.

ELS PROFESSIONALS DEL CONEIXEMENT. Aquesta classe de professional cerca, identifica i decideix sobre problemes complexos que l’adreça de les organitzacions, sigui al nivell que sigui, no coneix, però necessita conèixer. Aquesta relació exigeix complicitat i no només l’exercici del comandament i del poder.

Però, alhora, aquesta dinàmica professional requereix de comprensió per ambdues parts. Ni una part pot exigir que s’aporti talent per simple imposició ni és esperable que l’altra part vulgui aportar-ho si no es donen les condicions adequades, és a dir que existeixi un ecosistema apropiat.

Que la llavor pugui desenvolupar-se en la seva màxima esplendor no és tan sols una qüestió genètica, depèn en gran part de l’ecosistema en el qual es trobi. Els humans també podem i hem de trobar aquell ecosistema que més s’ajusti a les nostres condicions. Per tot això diem que no n’hi ha prou amb la tecnologia, no podem prescindir del factor humà predisposat i preparat.

ORGANITZAR-SE. Cal repensar la forma d’organitzar-se. Per començar, necessitem organitzar les dades per obtenir informació. Una vegada la comprenem, ens comuniquem i així compartim el nostre coneixement.
No hem d’oblidar que la comunicació humana s’enriqueix a partir del que se sent. Els components emocionals es converteixen en un filtre que facilita o bloqueja el pensament, limitant d’aquesta manera la capacitat de la ment per destriar sobre el tot i no quedar-se només amb una part. La robòtica aspira a crear els transhumans, éssers que poden resultar complementaris de l’espècie humana durant molt temps, encara que no substitutoris. Anem seguint les epopeies d’aquest procés, sabent cadascun on se situa. Més que mai, toca recordar al gran matemàtic Pascal quan ens deia que “que el cor té raons que la raó no pot entendre”.

LA QUARTA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. En un article d’opinió recent publicat en el diari ARA (edició del 8 de febrer de 2016) el catedràtic de la Universitat de Princeton, Carles Boix, fa una reflexió a propòsit del Fòrum de Davos sobre els efectes tecnològics i laborals, no tant pel creixement de la desigualtat en les últimes dècades, sinó pel significat de la Quarta Revolució Industrial i la possibilitat que l’aplicació sistemàtica de la intel·ligència artificial i la robòtica permetin liquidar definitivament el component humà de l’activitat productiva….Més endavant, afirma en aquest mateix article: “Vol dir això que ens apropem a un món sense ocupació?…És impossible de dir…En canvi, l’aplicació de tecnologies informàtiques a l’educació a llarga distància, s’ha saldat, de moment, en un gran fracàs”.

METODOLOGIES I/O TECNOLOGIES? No convé separar ambdues, ja que es necessiten indefectiblement. Però aquest ordre aparent queda de vegades ocult. Sovint considerem prioritària la tecnologia i li donem un valor superior a qualsevol altre aspecte. De vegades, l’engany està en pensar que la tecnologia ens conduirà cap als diners, amb la qual cosa, sense dir-ho, orientem la nostra acció cap al tenir i no a l’ésser. Si acceptem que la tecnologia és un mitjà, convindrem que una de les seves funcions és contribuir a enriquir les metodologies (enteses com l’ordenació dels nostres comportaments cap a l’acció).

L’opinió que ens aporta Carles Boix, valorada des del seu prestigi, ens porta a evidenciar que la reforma educativa, encara que necessita la tecnologia, precisa encara més de metodologies per pensar el mètode educatiu que precisa la societat d’avui.

En la nostra opinió hauríem de concedir major importància a aquest repte. No es tracta de disposar de tecnologies per fer més fàcil el que ja tenim, sinó que aquestes tecnologies poden garantir-nos la transformació del nostre sistema educatiu. Es tracta de contribuir a desenvolupar la llavor, de facilitar que els alumnes adquireixin altes capacitats per articular (pensar) nous metamodels que donin resposta als complexos problemes que es presenten a la humanitat. De tots ells, els més rellevants es concentren, precisament, en nosaltres mateixos en particular i a l’educació en general.